QUÈ ÉS AIXÒ DEL MOVIMENT RESIDU ZERO?
Es tracta d’un nou canvi de mentalitat econòmica provocat per la revolució ecològica del nostre segle. “Residu zero” és un concepte, una tendència i un moviment social que busca acabar amb la generació de residus que no es descomponen i s’han d’emmagatzemar o incinerar.
Aquest concepte ha madurat durant molt de temps, però va eixir a la llum quan algunes ciutats i els seus respectius municipis van proposar aprofundir en el tema i fer-lo part de la seva agenda política. Algunes ciutats, com Canberra o San Francisco, van ser pioneres en aplicar aquest concepte a nivell urbà.
La capital australiana va ser avantguarda en aquest sentit, però va ser San Francisco, a Califòrnia, una ciutat amb 7 milions d’habitants, la que amb més èxit va implementar aquest objectiu de reducció d’escombraries. En només 10 anys que va aconseguir reduir-lo al 50 %. Tot un assoliment per a una ciutat tan gran i en un dels països que més consumeixen i més escombraries produeixen del món.
TOT AIXÒ A NIVELL GLOBAL, PERÒ I A NIVELL PERSONAL?
Has escoltat alguna vegada aquesta lletania? Se m’ha espatllat la impressora, ¿on puc portar-la a reparar? I llavors, automàticament, la teva parella, els teus pares, els teus amics, el teu veí, et diuen: si la repares et costarà més car que comprar-te una nova.
La societat capitalista consumista inclou una característica d’obsolescència programada en els productes que fabrica per obligar-nos a seguir consumint i que la roda segueixi girant.
Font Wikipedia: “L’obsolescència programada o obsolescència planificada és la determinació o programació del final de la vida útil d’un producte, de manera que, després d’un període de temps calculat per endavant pel fabricant o per l’empresa durant la fase de disseny del mateix, esdevé obsolet, no funcional, inútil o inutilitzable per diversos procediments, per exemple, per falta de recanvis, i s’ha de comprar un de nou per substituir-lo. La seva funció és generar més ingressos a causa de les compres més freqüents per generar relacions d’addicció que es tradueixen en beneficis econòmics continus durant períodes de temps més llargs per a empreses o fabricants.
L’objectiu de l’obsolescència no és crear productes de qualitat, sinó exclusivament el benefici econòmic, sense tenir en compte les necessitats dels consumidors, ni les repercussions ambientals en la producció, i molt menys les conseqüències que es generen des del punt de vista de l’acumulació de residus i la contaminació que comporten.
Per a la indústria, aquesta actitud estimula positivament la demanda animant els consumidors a comprar nous productes de manera accelerada artificialment si volen continuar utilitzant-los.
UNA MICA D’HISTÒRIA
El primer producte afectat per l’obsolescència programada va ser la làmpada incandescent. Un dels primers prototips està en funcionament des de 1901. Thomas Alva Edison, va crear un prototip de durada de 1500 hores. L’èxit va ser rotund i van aparèixer diverses empreses dedicades a la seva fabricació. Al principi l’objectiu era crear bombetes més duradores; no obstant això, tot va canviar quan es van unir per crear el Càrtel Phoebus que establia una durada màxima de 1000 hores d’ús i va penalitzar els fabricants que violaven la nova norma.
En aquella època, la conscienciació dels consumidors i la consciència ecològica dels drets eren pràcticament inexistents entre la població i les empreses, de manera que la societat de l’època va acabar tolerant aquesta pràctica.
L’etapa inicial d’obsolescència planificada es va desenvolupar entre 1920 i 1930, quan la producció en massa va començar a forjar un nou model de mercat en el qual l’anàlisi detallada de cada sector es convertia en el factor fonamental per aconseguir un bon èxit. Es creu que l’origen es remunta a 1932, quan Bernard London va proposar posar fi a la Gran Depressió a través de l’obsolescència planificada i obligada per llei (encara que mai es considerés). No obstant això, el terme va ser popularitzat per primera vegada el 1954 pel dissenyador industrial nord-americà Brooks Stevens. Stevens tenia previst fer una xerrada en una conferència publicitària a Minneapolis el 1954. Sense pensar-s’ho gaire, va utilitzar el terme com a títol per a la seva xerrada.
Un altre producte que es va veure afectat va ser el Nylon. En la seva introducció el 1938 es va presentar com una fibra forta i pràcticament indestructible. Però les vendes van caure posteriorment perquè ningú necessitava reemplaçar les mitges, de manera que DuPont es va veure obligat a redissenyar el material per fer-lo més fràgil i retenir les vendes.
Més tard, als anys seixanta, es van idear noves tècniques de disseny i publicitat per impulsar el consum de nous productes. Per tant, la gent no es va veure obligada, però convençuda de dissenys d’avantguarda, novetats i noves tecnologies. A poc a poc es va anar estenent el concepte d’obsolescència planificada entre els fabricants, la qual cosa va afectar la qualitat i la durabilitat dels productes des de llavors.
A principis del nou segle, l’iPod d’Apple va causar controvèrsia a causa de la seva bateria de curta durada. Un altre escàndol notable va ser el reproductor d’àudio digital iPod fabricat per Apple Computers.
Usant cartells de stencils que deien «La bateria irreemplaçable de l’iPod només dura 18 mesos» es va pintar un advertiment sobre les publicitats de l’iPod en els carrers de Manhattan. La pel·lícula va ser publicada a Internet el 20 de setembre de 2003 i en sis dies va ser vista més d’un milió de vegades. La mateixa va atreure l’atenció dels mitjans ràpidament i la controvèrsia va ser coberta mundialment per més de 130 mitjans, incloent The Washington Post, Rolling Stone, Fox News, CBS News i BBC News.
Apple va anunciar oficialment una política de reemplaçament de bateries el 14 de novembre de 2003 i també una extensió de la garantia el 21 de novembre.
El 8 de gener de 2018, la Fiscalia de França va iniciar una investigació contra Apple per presumpta obsolescència programada de certs iPhones antics, sotmesos a les actualitzacions periòdiques del sistema operatiu iOS. L’actuació judicial va tenir el seu origen en una denúncia de l’organització d’usuaris i consumidors “Aturem l’alentiment programat”.
Dos documentals de Cosima Dannoritzer han reflectit en espanyol els aspectes derivats de l’obsolescència programada: Comprar, llençar, comprar (2010) i La tragèdia electrònica (2014). Font Wikipedia.
Obsolescència biològica
Empreses com Monsanto van produir llavors modificades genèticament que es tornen estèrils i inútils un cop han donat la primera collita, les anomenades llavors Terminator14 produïdes mitjançant tecnologia GURT (Use Restriction Technologies Group), que compten amb el rebuig de les autoritats i els agricultors.
Obsolescència de fàrmacs
La majoria dels medicaments contenen components químics la vida útil dels quals és limitada; no obstant això, alguns laboratoris redueixen la data de caducitat dels fàrmacs que produeixen per obtenir més beneficis en el negoci de la salut, provocant que els pacients descartin fàrmacs suposadament caducats per comprar-ne de nous.
Tot i ser cert que després de la data de caducitat, hi ha fàrmacs que podrien desenvolupar algun tipus de degradació del producte en agents tòxics i nocius, la majoria només desenvolupen la pèrdua en l’eficàcia del fàrmac sense perjudicar greument la salut de la persona. A més d’això, la data de caducitat de tots els fàrmacs es realitza en estudis accelerats d’estabilitat fisicoquímica, és a dir, en condicions desfavorables a la consistència del fàrmac (alta temperatura, humitat, il·luminació) que ajuda a descontextualitzar el temps d’estudi. La Carta Mèdica afirma que la majoria dels fàrmacs venuts conserven la seva potència en un 70%-80% en els deu primers anys després de desenvolupar-se.
D’altra banda, la indústria farmacèutica prefereix investigar medicaments pal·liatius o crònics per davant d’aquells que simplement curen. El biòleg molecular i Premi Nobel de Fisiologia i Medicina Richard J. Roberts va declarar que:
«El millor exemple és l’Helicobacter pylori. Barry Marshall i Robin Warren van descobrir que aquest bacteri causava les úlceres, no només l’àcid. La indústria va intentar eliminar la investigació. D’haver medicaments que acabessin amb les cèl·lules cancerígenes per immunoteràpia, serien molt difícils de comercialitzar: si s’aturés el càncer del tot prenent-los dues o tres vegades, d’on vindrien els diners?»
Un altre cas diferent és, per a la indústria farmacèutica, l’addicció lucrativa als opiacis sota l’aparença d’analgèsics. Als EUA, els opiacis relacionats amb l’heroïna han estat prescrits legalment com analgèsics perillosos per combatre el dolor d’algunes afeccions (Oxy Contin, introduït el 1995, es compon de tebaïna, tres vegades més forta que la morfina; el 2001 les vendes ja eren 1.600 milions de dòlars superiors a les de la Viagra, i representaven el 80% del benefici de la companyia), creant, primer, una lucrativa drogoaddicció, i després drogoaddicció a altres substàncies psicotròpiques, fins al punt que els Estats Units van haver de declarar a l’octubre de 2017 una emergència de salut pública davant les morts produïdes, més que les de la guerra del Vietnam. El 2019, 500 ciutats nord-americans van haver d’actuar públicament contra la poderosa companyia farmacèutica Purdue Pharma, propietat de vuit membres de la família Sackler. I un cas similar és el d’altres companyies farmacèutiques amb el Vicodin, el Percocet i el Fentanyl. En 2016, més de 60.000 persones van morir als Estats Units per sobredosi d’opioides.
Obsolescència de components elèctrics i electrònics
El procediment sol ser el següent: un dels dispositius electrònics d’ús comú falla. Quan el propietari el porta a reparar, el servei tècnic li diu que és més rendible comprar-ne un de nou que arreglar-lo. El preu del treball, les peces danyades i el muntatge sovint costa una mica més que comprar-ne un de nou. Per tant, l’usuari sol descartar el producte danyat i en compra un de nou. Això passa en alguns components digitals de l’ordinador, com ara la impressora, les unitats de disc òptic, els monitors LCD o LED, la placa base o el propi microprocessador.
Obsolescència dels electrodomèstics
A vegades el més antic resulta més resistent que el modern. Hauria de ser obligatòria l’estandardització de les peces i poder especejar les màquines, el que resoldria molts problemes. Ara (2021), l’automòbil de gamma mitjana està fet per durar uns 200.000 quilòmetres, que poden allargar la seva vida útil fins als 400.000 si es passen revisions periòdiques i es cuida. Les mitges, els mitjons i altres productes tèxtils solen tenir condicionada la seva durada per les costures i altres tractaments tèxtils. La durada mitjana d’un frigorífic és de dotze anys, però n’hi ha que només duren vuit o que arriben a catorze; la durada mitjana d’un rentavaixelles és de 11 anys; el microones té una durada mitjana de nou anys, però n’hi ha que duren dotze o tretze; una rentadora té una durada mitjana de deu anys, però una Miele dura 16. La mitjana de les assecadores és onze anys, però de nou les Miele s’estenen als 17 anys. La vida mitjana d’una planxa és de sis anys. El temps mitjà de vida útil d’un Smartphone i un portàtil està entre els 3 i els 4 anys. En el cas d’una rentadora, la seva longevitat ronda els 11 anys i si parlem d’aspiradores acaben la majoria obsoletes en complir els 8 anys, tot i que n’hi ha que no arriben als 5. L’Autoritat Garant de la Competència i del Mercat d’Itàlia va multar Samsung amb 5 milions d’euros i a Apple amb 10 milions per escurçar la vida dels productes. Segons estudis independents de l’OCU, Miele és l’empresa els electrodomèstics de la qual més anys estan en funcionament.
Segons un informe de l’associació Halte à l’Obsolescence programmée i Murfy, empresa especialitzada en la reparació d’electrodomèstics, la vida útil de les rentadores ha disminuït un 30% en vuit anys. El 2010, les rentadores de totes les marques van funcionar una mitjana de 10 anys. En 2018, la seva vida mitjana era de només 7 anys. A més, l’informe assenyala que els fabricants fan inaccessibles i molt cares les peces de recanvi per reparar aquests aparells. Especialment les parts que se sap que són més susceptibles al desgast i que requereixen d’una substitució freqüent, com la placa electrònica dels dispositius.
Obsolescència de programari
L’obsolescència en el programari comença des del moment en què el fabricant insta els consumidors a renovar/actualitzar la seva versió dels programes informàtics perquè no continuarà amb les seves actualitzacions i el suport tècnic respectiu (renovació de controladors d’impressora, compatibilitat amb altres programes, solucions a problemes imprevistos, pegats de seguretat, actualització de la defensa contra programari maliciós, reconeixement de noves aplicacions, etc.). D’aquesta manera, cada deu anys com a màxim, es tornarà a comprar el mateix producte, afegint plusvàlues al fabricant.
Un programari que no gaudeix d’actualitzacions periòdiques acabarà patint d’obsolescència perquè es endarrereix de la tecnologia digital deixant de desenvolupar aplicacions per al programa. Moltes vegades aquests programes informàtics descatalogats s’anomenen abandonware perquè els seus programadors “aturen” el seu propi programari per motivar el consumidor a comprar la nova versió donat que encara que els nous programes que introdueixin podran llegir el contingut de les versions anteriors, una versió antiga no podrà llegir els arxius del nou sistema.
Un exemple d’això va ser la suspensió del sistema operatiu Windows XP per part de Microsoft que deixà el sistema operatiu en el camí cap a l’obsolescència ja que, segons comunicava Microsoft, continuar utilitzant Windows XP podria presentar vulnerabilitats en la seguretat de l’ordinador i amenaces amb virus. Tot i que en aquell moment, el 30% dels PC del món, encara l’utilitzaven i el programa de substitució no aportava res realment substancial. Fins i tot, aquest programa encara s’utilitza en dispositius com caixers automàtics i dispositius mèdics.
Obsolescència alimentària
Té a veure amb les dates de caducitat i amb l’ús d’additius addictius o drogues alimentàries. Pel que fa al primer, és habitual trobar un “millor abans de” en aliments envasats en lloc de la data de caducitat. I és que els aliments continuen preservant amb el temps la majoria o integritat de les seves virtuts nutricionals i sanitàries, però no la seva aparença, textura, aroma o color. No obstant això, això és suficient perquè es tiri el menjar i se’n compri d’altre.
L’economista de la teoria del decreixement Serge Latouche assenyala que també és una estratègia d’obsolescència programada freqüent en el consum de lactis i iogurts, però també en la de qualsevol altre aliment envasat. L’ús de conservants, tints i altres excipients de cicle curt en l’embalatge també té aquesta funció. Tones d’aliments acaben a les escombraries a causa de les males pautes de qualitat, els estàndards estètics excessivament estrictes o els mals hàbits de planificació.
D’altra banda, algunes begudes i aliments tenen entre els seus components substàncies lleugerament addictives (additius addictius) que creen una necessitat comercial addicional del producte, especialment entre les persones genèticament predisposades. Un estudi de la Universitat de Michigan indica que hi ha específicament alguns aliments que causen dependència o addicció lleu, i els tres primers són pizzes, xocolata i patates fregides. Les substàncies causals són sucres refinats i edulcorants i farines, principalment; també productes massa salats. Creen canvis neurològics similars als circuits d’addicció a les drogues, relacionats amb el sistema de recompensa i també amb les hormones endocrines, especialment en la infància, programant rutines de necessitat que en l’edat adulta segueixen sent més difícils de corregir i són més rendibles. Pans làctics (incloent cereals integrals, pizza, galetes, pa d’hamburguesa), iogurts lleugers (amb polpa de fruita, amb cereals), els mateixos cereals d’esmorzar, cafè, menjars industrials.
La Coca-cola va tenir al principi en la seva composició quantitats minúscules de cocaïna que garantien una dependència psicològica lleu des de 1886 fins que va començar a suprimir-la de la seva fórmula en 1903 i definitivament el 1929.
L’OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA ORIGINA MÚLTIPLES RESIDUS I CONTAMINACIÓ
Un dels greus problemes provocats per aquesta pràctica és la sobreproducció d’escombraries electròniques. L’objectiu de l’obsolescència programada és el lucre econòmic. Per això altres objectius com la conservació de l’entorn passen a un segon pla de prioritats i es poden produir greus danys en l’entorn.
La manca d’una gestió adequada dels productes manufacturats que es tornen obsolets constitueix un focus de contaminació. Una vasta quantitat d’aquests no són biodegradables, i el temps que transcorre fins que es considera que han superat la descomposició, al menys parcial, pot ser molt prolongat. A més, moltes vegades els residus són altament contaminants. Això incideix negativament tant en la integritat de l’entorn com en la salut dels seus habitants quan se sap que molts residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE) contenen materials recuperables, que evitarien l’explotació de nous recursos naturals.
L’obsolescència programada és una conseqüència del sistema de producció econòmic contemporani, que promou el consum creixent. Per això, la sostenibilitat d’aquest model a llarg termini és discutida. A més, països en vies de desenvolupament estan sent usats com a abocador de tots aquests productes inservibles; el que està generant una considerable contaminació i destrucció del paisatge en aquests països. Font Wikipedia.
PERÒ FINS QUAN CONTINUARÀ GIRANT LA RODA DEL CAPITALISME?
El canvi climàtic provocat per la nostra societat industrial està ofegant els nostres boscos, cremant-los i provocant inundacions i altres pertorbacions meteorològiques que ens estan colpejant a tots.
Recordem les paraules de l’activista ecològica Greta Thunberg fa tres anys: “La gent està patint. La gent s’està morint. Els ecosistemes sencers s’estan col·lapsant.”
I la petjada ecològica que suporten els països desenvolupats augmenta cada any.
“La petjada ecològica és un concepte creat per William Rees i el seu llavors estudiant Mathis Wackernagel en 1996, que analitza els patrons de consum de recursos i la producció de residus d’una determinada població; ambdues s’expressen en àrees biològicament productives necessàries per al manteniment d’aquests serveis. L’empremta mostra el càlcul de recursos específics i suma els efectes de la manca de recursos. És una eina que ajuda a analitzar la demanda de natura per part de la humanitat.
Mesura l’àrea necessària (calculada en hectàrees) per produir els recursos que consumeix un ciutadà, una activitat, país, ciutat o regió, etc., així com la zona necessària per absorbir els residus que genera, independentment d’on es trobin aquestes zones.
És un indicador per conèixer la sostenibilitat de les activitats humanes. Determina quant espai terrestre i marí es necessita per produir tots els recursos i béns que es consumeixen, així com la superfície per absorbir les restes que es generen, utilitzant la tecnologia actual. L’avantatge que té és la possibilitat de fer comparacions.
Per exemple, se sap que l’economia de subsistència pesa poc en termes de petjada ecològica. I no és que tots tornem a aquesta economia de subsistència, sinó que aconseguim limitar l’augment imparable de la petjada ecològica que està produint la nostra societat industrial.
Actualment, la petjada ecològica de cada ésser humà és de 2,7 hectàrees. No obstant això, el nostre planeta només és capaç de concedir a cadascun dels seus habitants unes 1,8 hectàrees (WWF2012). Aquesta diferència indica que cadascú de nosaltres utilitza més espai per satisfer les nostres necessitats del que el planeta ens pot donar.
Les activitats que han tingut més impacte en el creixement de la petjada ecològica mundial són la crema de combustibles fòssils, l’agricultura i la ramaderia.
En una vida agrària bàsicament ben organitzada i sense monocultors extensius, s’estima que entre 1 i 2 ha són aproximadament els terrenys necessaris per satisfer les necessitats d’una família de manera autosuficient. Per tant, estem sobre consumint en relació amb la capacitat del planeta: estem destruint recursos a un ritme superior al seu ritme natural de regeneració.
S’ha arribat a la conclusió que serien necessaris altres dos planetes com aquest perquè els 6.000 milions d’éssers humans actuals poguessin viure tots de la manera en què, per exemple, viu un ciutadà francès mitjà, és a dir, en una societat industrial basada en la disponibilitat de combustibles fòssils. Font Wikipedia.
Aquestes conclusions fan necessari distingir dos elements fonamentals:
-En el món industrial actual els impactes es produeixen a nivell planetari.
-La petjada ecològica poc té a veure amb l’espai físic ocupat per un grup humà. D’aquesta manera la petjada ecològica de la majoria dels països desenvolupats supera àmpliament la seva pròpia superfície, ja que extreuen recursos i aboquen residus en llocs molt allunyats del seu territori.
El valor didàctic del concepte de petjada ecològica resideix en que fa evidents dues realitats lligades que queden fora de l’abast de la intuïció. Primer, que la forma de vida característica dels països més rics del planeta no pot estendre’s al conjunt dels seus habitants.
Segon, que una economia planetària sostenible exigeix d’aquesta mateixa minoria acomodada una reducció dels seus consums; i també del seu nivell de vida, en la mesura que no es pot compensar amb un augment equivalent en l’eficiència dels processos productius.
Davant d’aquest panorama, cal fer un ús més sostenible dels recursos naturals i de l’entorn natural del planeta, entre moltes altres accions.
I el moviment “zero waste” o escombraries zero és una d’aquestes moltes accions necessàries.
ESTIL DE VIDA DEL MOVIMENT DE RESIDUS ZERO
La lluita contra l’obsolescència programada a nivell social:
Una de les formes de obstaculitzar-la és mitjançant la creació de segells de garantia de productes sense obsolescència programada, com el segell ISSOP (Innovació Sostenible Sense Obsolescència Programada), creat per la Fundació FENISS (Fundació Energia i Innovació Sostenible Sense Obsolescència Programada); els quals productes i estratègies de producció compleixin amb els següents requisits:
- Prioritzar la compra de matèries primeres i la contractació de serveis que siguin respectuosos amb el medi ambient, fabricats sense obsolescència programada, i si s’és fabricant d’algun producte, fabricar sense obsolescència programada. Utilitzant preferiblement producte local i de Comerç Just.
- Promoure i difondre els compromisos adoptats cap a un model de gestió més sostenible i responsable. Incloure en els contractes amb tercers clàusules que impedeixin la corrupció. El segell ISSOP no només busca l’absència obsolescència programada, sinó també protegir el medi ambient i el desenvolupament sostenible dels productes.
- Contribuir a la millora energètica i la disminució d’emissions, amb l’objecte de reduir les petjades de carboni ecològiques corporatives.
- Realitzar la correcta gestió de residus.
- Promoure la cultura del consum social i ambientalment responsable.
- Apostar per una responsabilitat ambiental de preservació del Medi Ambient local.
- Promoure la igualtat i la integració social i facilitar la conciliació laboral, familiar i personal.
Aquestes propostes passen per un canvi d’hàbits de tots, des de les mateixes empreses productores i governs, fins als propis consumidors; per tal que entre tots puguem trobar un equilibri que no generi tants residus.
Es tracta d’elaborar productes amb major capacitat de reciclatge, com algunes marques que ja aposten per productes amb peces reemplaçables i reutilitzables, o empreses que inverteixen en la investigació i desenvolupament de fórmules que eviten les escombraries, com els últims avenços respecte a bacteris que consumeixen el plàstic residual.
Finalment, diferents grups ecologistes han ideat noves alternatives per aconseguir allargar la vida útil dels productes, com, per exemple, Amics de la Terra que han ideat la “allargascència”, la qual és un directori d’establiments de reparació, lloguer, intercanvi i compravenda d’articles de segona mà, a fi d’evitar aquest increment massiu de residus.
MESURES POLÍTIQUES I EN MATÈRIA DE LEGISLACIÓ
Equador va aprovar el 2016 una llei per comprovar que els productes adquirits per l’Estat no pateixin d’obsolescència programada, la qual preveu sancions administratives i penals d’incomplir-se. No està clar, però, si la legislació també s’aplica a persones particulars.
A França, la llei sobre la transició energètica i el creixement verd (Llei 2015-992) va crear el delicte de «obsolescència planificada», el qual es castiga amb dos anys de presó, una multa de 300.000 euros o el 5% de les vendes anuals de l’empresa.
QUÈ PODEM FER A NIVELL INDIVIDUAL?
1.-Reduir el consum. Realment necessites tot el que compres? Redueix el consum i cada vegada que vagis a comprar alguna cosa pregunta’t: realment ho necessito?
2.-Evitar els envasos i utilitzar bosses de tela reciclables. Quan vagis a comprar porta sempre una bossa de teixit. Es pleguen fàcilment. Per no oblidar-te, pots portar sempre una bossa plegada a la cartera o la motxilla. També pots utilitzar un carro de la compra. I de passada, la teva esquena t’ho agrairà. Evita els productes envasats i compra a granel si tens possibilitat de fer-ho.
3.-Utilitzar productes naturals per a la neteja domèstica. Pots netejar la casa, la roba i més coses amb vinagre i altres productes naturals. I pots elaborar les teves pròpies pastilles de sabó, tal com mostrem en el nostre bloc, i evitar així la utilització d’envasos cuidant a més de l’entorn ja que el sabó natural és biodegradable i no només et serveix per a la teu neteja personal, sinó també per a la neteja domèstica i per fer la bugada. És, a més, molt més eficient en el rentat de fibres naturals de cotó, lli, etc …
4.– Evitar l’aigua embotellada. I és que moltes vegades, sobretot si vivim en ciutats amb aigua clorada i de mal gust, comprem aigua embotellada. Recomanem per a aquests casos utilitzar filtres per purificar l’aigua, així com qualsevol mètode similar que serveixi per des contaminar i millorar el gust de l’aigua de l’aixeta. També, podem usar aquesta mateixa aigua quan estem fora de casa mitjançant l’ús d’una ampolla reutilitzable.
5.- I, per descomptat, les tres RRR: Reutilitza, Repara i Recicla.
Moltes coses, com els llibres, la roba i els electrodomèstics, tenen una segona vida. Compra productes de segona mà. És possible comprar roba de segona mà en mercats i és molt fàcil reparar-la amb una màquina de cosir. Així doncs, abans de tirar una peça de roba, un moble o un electrodomèstic, pregunta’t si hi ha una possibilitat de donar-li una segona vida i reciclar-la.
Recicla i no només les escombraries. Qualsevol cosa que a nosaltres no ens serveix, a una altra persona li pot servir. No la llencis a les escombraries. Busca primer a qui li la pots regalar. Pregunta als teus contactes o en plataformes de venda de segona mà, que moltes vegades tenen la possibilitat de posar anuncis de regals. També hi ha grups de Facebook, WhatsApp i altres xarxes socials per regalar coses a la teva zona. Informa’t!
6.-Fes-t’ho, que és la nova filosofia i estil de vida del que es coneix com el moviment DIY americà. El concepte «fes-ho tu mateix» abreujat com DIY (això últim per les seves sigles en l’idioma anglès “Do It Yourself”), és la pràctica de la fabricació o reparació d’objectes per un mateix.
El bricolatge (DIY) s’ha descrit com una “cultura de fabricació pròpia” i de dissenyar, crear, personalitzar i reparar articles o coses sense cap entrenament especial. D’aquesta manera s’obtenen múltiples beneficis: es desenvolupa una activitat manual interessant i motivadora al mateix temps que s’aprèn amb la pràctica i s’adopten destreses que combaten l’avorriment, el mal humor i el tedi.
L’ètica del “Do It Yourself” en molts casos s’associa a l’anti capitalisme, ja que rebutja la idea d’haver de comprar les coses que un desitja o necessita, intentant fer-les per un mateix. El bricolatge s’ha convertit doncs en un concepte social entre persones que comparteixen idees, dissenys, tècniques, mètodes i projectes acabats entre si, ja sigui en línia o en persona.
El moviment DIY pot veure´s com una reacció cultural a la societat tecnològica moderna i a la creixent especialització acadèmica i econòmica que posa a les persones en contacte amb només una àrea d’enfocament petita dins d’un context més ampli, posicionant al bricolatge com un lloc més adequat per al compromís holístic.
L’ètica del bricolatge és l’ètica de l’autosuficiència mitjançant la realització de tasques sense l’ajuda d’un expert remunerat. L’ètica del bricolatge (o ètica DIY) promou la idea que qualsevol persona és capaç de realitzar una varietat de tasques en lloc de dependre d’especialistes pagats.
Creiem que aquest bloc és una bona mostra d’una pàgina que hem creat nosaltres mateixos on facilitem receptes perquè altres persones també puguin fer-les.
Esperem que hagis trobat aquest article interessant. I si se’t ocorren més idees, fes-ho saber en els comentaris perquè puguem publicar-les 😊
